diu Mar Calpena

Fa molts i molts anys, en una revista molt llunyana, vaig entrevistar a Ferran Adrià i Manuel Vázquez Montalbán. Avui, llegint El Bulli desde dentro, de Xavier Moret, ho he tornat a recordar. Tampoc no és infreqüent, per a mi va ser una de les entrevistes més especials que he fet mai, per molts motius. Recordo que el vespre abans els maquetadors de la revista se'n reien afectuosament de mi per l'ansietat amb la que em documentava, llegia i rellegia compulsivament les preguntes que tenia preparades, em mirava la última novel·la (última, per desgràcia, en sentit gairebé literal) que Montalbán havia tret al mercat, comprovava un i altre cop que la meva gravadora tingués piles... Diré en el meu descàrreg que jo, en aquest punt, ja no era una becària novella, sinó que m'havia anat convertint en una pseudonotària mitjanament cínica amb els dits pelats d'escriure sobre els temes més improbables. Però estava tan excitada i emocionada com el primer cop que vaig redactar un breu sobre el plé del Consell de Districte del meu barri a la Revista de les Corts, amb 18 anys.

L'entrevista va ser un petit caos. Primer s'havia de fer la sessió de fotos de la col·laboració de cuina que feia -no sé si encara fa- Adrià per a Woman, aquella revista on jo treballava. La sessió de fotos es va menjar bona part del temps disponible. Adrià va arribar amb els minuts justos, Montalbán es va esperar una bona estona, mirant-ho tot amb una certa distància amable. La idea era que el cuiner cuinés per a l'escriptor, però entre unes coses i altres tot va ser més improvisat i boig del que ens pensàvem. No vaig fer més que una o dos preguntes de les que portava preparades. Per a mi va ser màgic, tot i que suposo que els dos entrevistats la devien oblidar en el mateix moment que la troupe de la revista va abandonar el Taller del Bulli, a Portaferrissa. Recordo que els companys -la Majo Carreras, directora d'art, la Neus Bosch, estilista de decoració, i el Gregori Civera, el fotògraf- i jo ens vam anar al Viena a menjar un entrepà, i que feia molta calor, malgrat ser la primavera, i que durant molts dies no em vaig poder treure del cap tot allò, l'espai, les reflexions, el gust dels llagostins (en vaig provar només un. No volia perdre'm res del que deien i Montalbán m'insistia, "come, mujer, come uno".) Al cap de no gaire vaig deixar la revista, i, parcialment, el periodisme.

Avui he tornat a pensar en l'entrevista. I buscant als arxius de premsa del Bulli, la he trobada i la he volguda compartir amb vosaltres.